El rostre de la terra

L’escriptura de la llum en el rostre de la terra vol en aquest poemari desxifrar o sentir els nostres paisatges interiors. La terra com un ésser sense temps que viu als territoris de la llum i de l’ombra. La solitud essencial que s’engendra en la llàgrima de ruixim. I que ens diu el que no sabem de nosaltres mateixos. El pas del temps que no li pesa a la llum amb la que les paraules nomenen i desxifren l’enigma, el que es purifica a l’interior del que no té edat. El silenci amb la seua imperceptible cal·ligrafia de sons crida als secrets del nostre pensament, quan oblidem l nostre camí de tornada.